Avui dia és ben estrany no tenir cap persona al nostre entorn que no pateixi un trastorn del neurodesenvolupament. I és que, segons els darrers estudis, entre un 5 i un 10% de la població pateix aquest tipus de trastorns, que bé pot ser discapacitat intel·lectual, el transtorn de l'espectre autista (TEA), o també el trastorn d'atenció amb hiperactivitat (TDAH). La fase més desiciva és en les edats més joves, ja que condicionen un neurodesenvolupament correcte, però també és quan és més difícil localitzar aquests símptomes.
La importància de la detecció precoç
Berta Massagué, experta en neurodesenvolupament, ha explicat a 'La Ciutat' que "dins dels trastorns existeixen diferents diagnòstics i diferents símptomes que es poden localitzar amb major o menor dificultat depenent del diagnòstic, però del que estem parlant és que des de que les persones neixen hi ha aspectes a nivell neurològic que fan que operi d'una manera diferent, i això té un impacte en la funcionalitat diària i amb com es relaciona amb la resta de persones".
En aquest setntit, Massagué confirma que és en les edats més joves quan més es condiciona el neurodesenvolupament, quan comencen a notar-se aquests símptomes i quan s'ha de localitzar aquests símptomes per ser a temps d'identificar-ho: "La detecció precoç és important, però també ens hem de responsabilitzar tots, tant els pares com els professionals. Son diagnòstics que es podrien fer des dels dos anys de vida, tot i així cada vegada anem baixant més, hi ha casos que arriben més tard o queden camuflats, però sí que habitualment des dels 2-3 anys de vida hi ha senyals d'alerta, i des de l'entorn d'aquestes criatures ens haurien d'alertar".
Com identificar què?
Aquestes senyals d'alerta, explica Massagué, "serien diferents o tindrien matissos depenent del trastorn del que estiugem parlant, però per exemple amb l'autisme el que podriem veure és que hi ha un retard en l'adquisició del llenguatge, això ja crida l'atenció. Es dona un temps de marge perquè el llenguatge aparegui de forma espontània però si no passa és quan ja ens hem d'ocupar. El que passa dins del TEA és que hi ha nivells de llenguatge molt diferents, per exemple nens que tenen un llenguatge més avançat. Això al principi fa gràcia però també pot estar dins de les característiques. El llenguatge és una gran referència i també la capacitat de relacionar-se amb la resta i a nivell cognitiu. El que sí que veiem, que a nivell visual crida l'atencio, son les estereotipies, moviments amb les mans, que acostumen a ser més evidents que no pas el comunicatiu, com per exemple no entendre les bromes, no entendre els dobles sentits, algunes ironies, i que sigui algo que els molesta, aleshores hi ha frustracio per no entendre. Aquests gestos acostumen a ser un aleteig amb les mans per expressar emocions o frustracions. I també hi ha indicatius com per exemple les rutines, com voler fer sempre el mateix camí per anar a l'escola. Poden semblar coses normals, que de vegades entenem que formen part de la personalitat d'un nen però realment s'engloben dins d'aquests indicatius. En el cas de la discapacitat és més evident, sobretot a l'escola, i és un tema que queda més evident, amb els coneixements i aprenentatge, aquí son els professors els que detecten això. I, per últim, el TDAH seria un nen molt mogut, que això és difricil de detectar perquè entenem que els nens es mouen i pensem que és el que ha de fer, però això també es veu a l'aula, per exemple quan no es pot estar assegut tota l'estona i actuo volent cridar l'atenció".
Qui ha d'identificar?
Explica Massagué que "la mare moltes vegades és la porta d'entrada a aquest diagnòstic, però també em trobo que quan fas el retorn del diagnòstic moltes families fan un proces de dol inicial, hi ha qui ho encaixa bé i alguns altres que tenien dubtes i ho confirmen. Parlem de families i no de mares perquè no seria bo individualitzar en la mare, és injust donar-li la responsabilitat en tot això, però sí que és cert que les mares tenen aquest sentit de detectar aquests símptomes. Jo com a psicòloga des que els nens son petits fas un treball de simptomatologia i l'impacte en el seu dia a dia".
A l'hora de valorar el paper de la psicòloga, el seu, Massagué reconeix que "és recomanable fer tots aquests tractaments, tota aquesta feina, fora de la consulta, perquè encara que a consulta pugui servir, després no ho traslladen, per tant la teràpia ha de ser quant més normal millor". Pel que fa a les fases de la vida on hi ha una evolució del possible trastorn, la psicòloga confirma que "s'accentua en l'adolescència. Hi ha persones que de més grans han patit trastorns i han rebut 'bullying'. Al cole hi ha qui assegura que té el seu grup de confiança i que amb aquest grup es sent a gust, encara que segueixin tenint desig social, però tampoc busquen més amics. Per d'altres, anar a l'escola és un repte i és un entorn on no ho passen bé, sobretot al pati, llocs on no hi ha tanta estructura, on més s'han de desenvolupar, aquí el repte és més gran".
