Des que va esclatar la guerra a Ucraïna, ara fa tres anys, més de 28.000 ucraïnesos s’han empadronat a Catalunya, segons xifres de l’Institut Nacional d'Estadística (INE). Ara bé, no hi ha dades que detallin quants han fet el camí de tornada o han marxat a altres països. El president de l’Associació d’Amistat d’Ucraïna i Catalunya, Andríi Antonovski, creu que més de la meitat dels que van arribar al principi ja se n’han anat.
Antonovski ho atribueix a dues raons: d’una banda, l’excés de burocràcia, i de l’altra, l’esperança d’una millora de la situació a Ucraïna. "Molts dels refugiats, després de passar els primers mesos aquí, van veure que la burocràcia era molt llarga i molt dura, i van optar per anar a altres països a buscar refugi. D'altres, veient els avenços de l'exèrcit ucraïnès en la guerra, han optat per tornar a Ucraïna", ha dit a Onda Cero.
Qui va haver de fer front, precisament, a la burocràcia va ser Kateryna Pidhayna. Quan va esclatar la guerra, el 24 de febrer de 2022, ella feia tot just deu dies que havia arribat a Barcelona des de Kíiv amb el seu marit i la seva filla. Tenien previst quedar-s'hi durant un any i mig o dos, fins que ella acabés el seu màster en gestió cultural, però van haver de canviar de plans. Els únics ingressos que tenien provenien de projectes a Ucraïna, de manera que es van quedar sense. Per acabar-ho d’adobar, el visat d’estudiant que tenia ella limitava la feina que podia fer. Per això va haver de demanar protecció, tal com ha explicat a aquesta emissora: "Quan va començar la guerra, vam necessitar protecció temporal per quedar-nos aquí i treballar, perquè tots els nostres guanys van quedar en pausa".
Gràcies a això, tant ella com el seu marit han pogut trobar feines aquí, en l’àmbit de la cultura, i la seva filla de cinc anys i mig s’ha arrelat a Catalunya, fins al punt que ja domina el català i el castellà. Tot i això, els últims tres anys han estat molt difícils emocionalment per a aquesta família, tal com reconeix Pidhayna. Ella és originària del Donbàs, zona ocupada pels russos des del 2014, i admet que se sent "esgotada".
Neguit i impotència a milers de quilòmetres
I qui també conviu amb el neguit i la impotència des de fa tres anys són els ucraïnesos que ja vivien a Catalunya des de feia temps, però que encara tenen família al seu país. Al principi, es van afanyar a enviar ajuda humanitària i econòmica a casa seva, i a organitzar l’acollida de refugiats. Ara, però, senten que no poden fer res quan els seus familiars els expliquen que les bombes no han deixat de caure.
"És una guerra de desgast. A la meva ciutat, Khàrkiv, no paren de sonar alarmes antiaèries. La meva àvia fa un parell de dies em va dir que havien bombardejat l'edifici on viuen", lamenta Alexandra Shynkarenko. "Ara mateix, els meus sogres, que estan a Kíiv, diuen que cada dia passen drons i disparen", afegeix Yeugeni Kanivets.
A més, ara s'hi suma, evidentment, la irrupció de Donald Trump al conflicte. Amb tot, no s'atreveixen a fer prediccions, perquè fa tres anys molts haurien jurat que era impossible que esclatés una guerra. Només esperen que s’acabi aviat, i que s’acabi, diuen, de forma justa per a Ucraïna. Un escenari amb el qual somien: "Si s'acaba, agafaré el primer avió i marxaré cap allà". Aquest és el desig de l’Alexandra: tornar a trepitjar la terra que la va veure néixer i tornar a abraçar la família, especialment els avis que han hagut de viure dues guerres. Un desig compartit per tota la comunitat ucraïnesa de Catalunya.
